Arrenca el rodatge dels documentals 'Després de la pau'
Sergi Picazo
- Lectura en 4 minuts - 707 paraulesAquest mes d’abril ha arrencat a caminar la sèrie de documentals Després de la pau, el major projecte realitzat fins ara per Contrast. Ho farem en col·laboració amb les associacions Fora de Quadre i Fundació Quepo. La ruta ens ha de portar, si tot va bé, a Bòsnia, Líban, Argentina, Cambodja, Sudàfrica i Ruanda. La ruta és llarga, i comença aquí i ara. Podreu seguir el dia a dia del projecte Després de la pau en un bloc especial. Volem ser un argumentari per la pau en obert. Volem ser un dietari del Viatge per la Pau. Volem ser la veu dels que no tenen veu després que els líders signen les paus oficials. Volem explicar les injustícies i els errors, els problemes, sovint sagnants, de la falta de pau. Però també volem reconèixer quan els jutges fan justícia, quan les víctimes poden recordar i quan els pobles fan memòria. L’any 1995 la massacre d’Srebrenica durant la guerra dels Balcans va acabar amb uns 8.000 bosnians morts en l’assassinat més gran col·lectiu comès en sòl europeu des de la Segona Guerra Mundial. Un any abans, el genocidi de tutsis i hutus moderats a Ruanda va causar entre 500.000 i un milió de morts. Entre 1975 i 1990, la guerra civil del Líban va deixar més de 150.000 morts i un país destruït i dividit. A finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, la dictadura argentina va estendre el terror i va assassinar i fer desaparèixer milers de persones, de les quals 30.000 continuen sense haver aparegut. Aquests països i d’altres, que han patit en les darreres dècades situacions violentes extremadament cruentes, viuen avui oficialment en pau. Però, han aconseguit tornar a viure junts víctimes i victimaris, els d’un bàndol i els de l’altre, els antics enemics…? I si ho han fet, com? La sèrie de documentals Desprès de la pau. Bòsnia, Argentina, Ruanda, Sud-àfrica, Líban, Cambodja pretén explicar i confrontar els diferents camins cap a la pau. Un pau entesa no només com absència de guerra, sinó de forma global, una pau positiva en què no existeix la violència directa però tampoc la violència estructural i cultural. En massa ocasions, es considera que ha arribat la pau a un territori quan se signen els acords o finalitza la guerra i la violència directa, però continuen existint les causes que van desembocar en el conflicte i els diferents grups encara emeten discursos que alimenten l’odi, la venjança i la manca de reconciliació. Per començar, us explicarem el cas de Bòsnia. I, tot seguit, el del Líban. Especialistes, víctimes i victimaris de Bòsnia i del Líban així com especialistes de Catalunya i l’Estat espanyol respondran qüestions com ara: què succeeix amb les víctimes quan es dóna per acabat un conflicte? Quina és la feina que es du a terme per esborrar les seqüeles de la guerra i el patiment? Arriba la pau a un territori després de la signatura en els documents oficials o d’una encaixada de mans entre dirigents que sovint han restat distants als fets i no han patit com la població? Com poden perdonar les víctimes d’un poble massacrat si no s’han dut a terme polítiques de reconeixement i reparació? Quins aspectes emocionals i psicològics té la resolució de conflictes i la reconciliació quan, per exemple, ni tan sols es pot trobar els cadàvers dels éssers estimats i existeix el risc d’un dol congelat? L’objectiu de la sèrie documental, per tant, és investigar la situació actual a Bòsnia, Ruanda, Sud-àfrica, Argentina, Líban i Cambodja, països que van patir cruentes guerres i violències massives en l’últim quart del segle XX, i si s’hi han fet bons projectes de reconstrucció i rehabilitació postbèl·lica –tant materials, palpables, com emocionals, psicològics-. Un viatge a aquests indrets per veure com ha quedat el país després de 20 o 30 anys, després que el món s’hagi oblidat d’ells una vegada va desaparèixer el focus mediàtic. Deu o vint anys després, algunes d’aquelles víctimes viuen encara en camps de refugiats (per exemple, els ciutadans d’Srebrenica, a la república Srpska, de Bòsnia) o com a desplaçats, per por a tornar als seus pobles o ciutats per les represàlies (Ruanda) i milers de morts encara no han estat trobats ni enterrats (Argentina, Bòsnia, Cambodja).